lunes, 21 de octubre de 2013

El rol del mestre

Partint de l'entrada anterior, ja hem vist com el paper del mestre ha anat canviat de l'escola tradicional a l'escola constructiva.


 "El objetivo principal de la educación es crear personas capaces
de hacer cosas nuevas, y no simplemente repetir lo que 
otras generaciones hicieron"
                                                                                                                           Jean Piaget


Miguel Ángel Santos Guerra en 2012 va publicar al seu blog un homenatge alsdocents. Ell reconeixia l'enorme mèrit del docent ja que deia que avui dia es una tasca molt difícil (degut a que cada vegada se li exigeixen cobrir totes les necessitats dels alumnes lluitant contra distraccions i famílies policia), complexa (perquè a d'ajudar a que l'alumne a que aprenga a pensar i conviure de manera autònoma) i poc valorada (ja que ara és present la concepció del mestre com la persona que no servia per crear i sols podia ensenyar).

Des de la visió d'una futura mestra en Santos Guerra dona en el clau amb la tasca d'un bon mestre. Avui a dia 22 d'Octubre de 2013 encara hi ha gent que pensa que que el mestre simplement és la figura d'una persona que no serveix per una altra cosa que amollar una lliçó i que quan als nens alguna cosa falla es per culpa de l'actuació del mestre. Jo mateixa fins fa poc també tenia la concepció del docent com un predicador de coneixements però poc a poc vaig obrint ells ulls.

Dewey(1933) Esperava que el professorat aconseguís un coneixement molt ampli sobre la psicologia de l'infant, la matèria i la metodologia. Shulman (1986) deia que els professors eren formats amb contingut i pedagogia de manera separada però que el millor professorat era el que es formava amb context i pedagogia a l'hora, el que sabia com ensenyar matèria. I al 2006 Mishra i Koehler diuen que a més s'havia d'aprendre utilitzant la tecnologia. Avui dia el millor mestre es qui utilitza la tecnologia per explicar el contingut i a més com ensenyarlo( model TPAK )
Model TPAK o Technological Pedagogical Content Knowledge és el model que avui dia hauria de fer servir qualsevol docent per impartir una classe, com diu al bloc "es el conjunto de un conocimiento de la disciplina, junto con un conocimiento de la pedagogía más adecuada para impartir la disciplina y utilizar la tecnología más adecuada para que esta pedagogía tenga éxito.” Si aquest tres coneixements s'ajunten podrem dir que tenim una adaptació completa de les TICS a l'educació.



Pens que un professor avui dia ha de tenir igual de present un llibre o un llapís com Internet o una pissarra digital, hem d'anar progresant i adaptant l'escola a la tecnologia ja que practicament està present en la vida de totes les persones i a més es un recurs molt ampli que pot trencar aquet límits fixat per els llibres obrint les portes cap a noves ides.



A més Jaume Carbonell al 2003 al seu llibre Una educación para mañana, al capítol 8 trobam que es planteja al títol la pregunta de “¿Qué profesorado para el siglo XXI? Conocimiento, compromiso y cooperación”. En aquest capítol parla de que el professorat es molt variat, que depèn de molts factors, el grau de renovació i implicació, el context, el nivell educatiu, etc. A més afegeix que la visió del docent ja no el que era abans, ara és més complexa per els factors anteriors i per molts més com la pèrdua d'influència davant altres agents, la autonomia, les relacions complexes entre alumnes-família-docents-Administració, etc. La autoestima ,un afegit més, en sentit positiu és quan aprens a valorar tot allò positiu i reconeixent els propis límits conreant totes les seves possibilitats. Per contra a això trobam l'individualisme i el corporativisme provoquen un refugi, una relació distant, molt formal i no compromesa.

Per altra banda parla de que les aules estan plenes de imprevistos i incerteses, com també hem llegit al llibre Va de mestres d'en Cela i Palou, per molt que puguis estructurar una classe mil·límetre per mil·límetre sempre apareixen coses imprevistes que son també molt importants però que dificulten l'activitat.
En el llibre planteja cinc models de resistència als canvis:
a) El model funcionarial i absentista (llei del mínim esforç, seguir la tradició)
b) El model especialista (on s'especialitza en una matèria única reduint els altres coneixements)
c) El model autista o que no s'entera ( el que segueix la moda del moment)
d) El model nostàlgic ( enyora altres temps i intenta escapar del paper de docent)
e) El model que es basa en la queixa permanent ( crític, frustrat, enfadat que desmoralitza)

Però també hi han deu atributs positius tant del passat com de nous:
1. El coneixement de la infància i l'adolescència ( conèixer l'àmbit escolar, familiar i social per poder entre millor a l'alumne)
2. La relació amorosa i afectiva ( educar amb confiança i emotivitat de manera propera)
3. La relació amb la cultura ( tenir en compte l'espai i el temps )
4. El saber fer allò pràctic ( tenir habilitats per ensenyar i que aprenguin)
5. La innovació crítica i progressista ( modificació total de l'escola ) escola constructiva ja esmentada anteriorment.
6. Compromís polític i social ( l'escola ajuda a despertar la consciencia de la societat sobre el canvi)
7. El valor del testimoni ( importància de la coherència entre discurs i pràctica)
8. La formació permanent ( un docent s'ha de formar tota la vida)
9. Entre la cooperació i les xarxes docents (col·laboració entre docents)
10. Hi ha raons per a l'esperança ( com he dit abans no hi ha res millor que valorar tot allò positiu, pujar la teva autoestima fins el punt més alt ja que un docent va formant a un alumne no simplement amb coneixement sinó com a persona)


Per jo  l' últim punt del llibre de Carbonell és el més important. Avui dia a les aules es veu a primera vista quan un docent gaudeix de la seva professió o simplement és limita a fer allò que un dia va estudiar sense cap afany. Des de la meva experiència com alumne, he viscut de primera mà aquesta situació, les classes més avorrides, desmotivants i que me varen fer perdre l'interès en la matèria eren aquelles en les que el mestre era una mena de radio que no li quedava un altre remei que obligar-te a estudiar una lliçó que donava la impressió que ni ell mateix se la creia. En canvi un professor motivat per els seus alumnes i per el progrés feia tot el possible perquè despertàs en nosaltres la passió per la seva matèria. S'ha despertat en mi una nova meta, en un futur m'agradaria que tots els meus alumnes en considerassin un mestra del segle XXI amb tots els atributs positius i que desitgin aprendre. 



Creació propia a partir de diferents fotos de flickr

lunes, 14 de octubre de 2013

L'evolució de l'escola


Encara avui dia no es te molt clar quina es la finalitat exacta de l'educació. Alguns pensen que una bona finalitat hauria de ser la que ha estat fins fa poc, instruir, omplir el cap d'elemets sense cap sentit més que memoritzar i repetir. O uns altres diuen que s'ha d'educar a l'infant desenvolupant les seus capacitats però a l'hora de la pràctica això no es te tan present.

Venim d'una escola transmissiva o tradicional on el mestre cap d'intel·ligència suprema no feia una altra cosa que omplir els caps buits dels alumnes amb coneixements. Els nens rebien l'obligació de memoritzar i més tard reproduir tot allò que se'ls-hi demanava. Aquests fets provoquen juntament amb la manera d'avaluar i les necessitats de la societat que l'educació fos de caràcter propedèutica i selectiva, és a dir, l'infant havia de memoritzar tot el contingut necessari i reproduir-lo tot a un examen per passar de curs sinó tenia l'obligació de repetir curs i finalment abandonar l'escola; l'escola estava preparada de manera que tothom havia d'aprendre el mateix i no és tenia en compte la diversitat. Els cursos estaven preparats perquè només el millors pugessin avançar i els coneixements que s'aprenien eren preparats especialment perquè es necessitaven al curs següent.A més les classes eren completament monòtones, sempre eren dins de l'aula i repetíem les diferents assignatures els mateixos dies a les mateixes hores una setmana darrera una altra. La millor manera d'aprendre era de manera individual escoltant al professor per no perdre la explicació d'un llibre amb coneixents vertaderament limitats.

Avui dia tot això s'intenta canviar, dic s'intenta i no s'ha canviat perquè és un treball molt costós ja que es molt difícil renovar la mentalitat d'una societat que a nascut amb l'antiga idea de l'escola transmissiva. Ara les noves generacions s'intenten educar a una escola constructiva on es pretén que els infants desenvolupin totes les seves capacitats encara que no son totes iguals, és a dir, orientar-los cap a la vida respectant les diferencies i tenint en compte la diversitat que hi ha entre tots. Com deia Tonucci al seu llibre "el mestre deixa de ser un guardià de la veritat i esdevé el responsable del mètode" vol dir que l'alumne passa a construeix el seu propi coneixement exercitant les pròpies capacitats ja que poseix uns coneixements previs que la vida poc a poc li ha anat ensenyant, es fa protagonista del seu propi aprenentatge.Mentre que el professor canvia cap a una actitud d'ajuda, intenta trobar allò que més li pot convenir als alumnes per treure el màxim profit de les seves capacitats i que sobretot que aprenguin amb allò que fan. Amb aquest mètodes s'ha d'utilitzar el context que envolta l'alumne ( el medi, les noves tecnologies, la comunitat...) és a dir utilitzar tot allò que tenim a l'abast per poder millorar l'aprenentatge. Les classes no estran estructurades de manera individual sinó grupal i amb diferents espais de treballs on l'horari no es un horari estipulat per minuts sinó per necessitat de l'àrea globalitzada que es pretén estudiar en aquell temps. L'educació haurà passat a ser una formació continua que és compon de teoria i pràctica.

Exemple d'escola tradicional on el mestre fa l'impossible perquè els seus alumnes aprenguin la lliçó del dia. 

Una nova proposta, un exemple de canvi, començar a fer les classes utilitzan les tics i així poder accedir a més informació i en diferents espais tant al pati com a classe o fins i tot a casa. Un nou recurs cada vegada més habitual i més efectiu a l'hora d'educar.


Tothom hauria d'intentar dur a la pràctica un model, com diu en Tonucci al seu llibre, constructiu. La societat va canviant al llarg del temps i l'educació hauria de fer el mateix però no es així, encara es queda endarrerida i això s'ha de canviar el més aviat possible. No entenc com la gent encara avui no es dona compte d'allò que de veritat funcionaria i miren molt malament als mestres que estan fent un esforç per canviar aquesta educació i molts son censurats.  

domingo, 6 de octubre de 2013

Finalitats de l'educació

La primera vegada que algú et proposa que et plantegis quines paraules utilitzaries per definir les finalitats de l'educació apareixen paraules com: ensenyar, aprendre, educar, guiar, acompanyar, socialitzar, guiar, etc. Però no sabem relacionar-les per explicar aquestes finalitats quines són.

Antoni Zabala i Laia Arnau han sabut reconèixer molt bé el que és la finalitat de l'educació al llibre 11 ideas clave, cómo aprender y enseñar competenciasLa educació es un conjunt de teoria i pràctica però que a l'hora de la veritat pesa més la teoria ja que s'aprenen coneixements per desenvolupar-los per escrit a un examen i no a la pràctica. A partir del segle XVI la formació religiosa era la reguladora del desenvolupament de les capacitats però amb la revolució burgesa l'escola és de caràcter propedèutica i selectiva, aquesta funciona com seleccionadora dels millors alumnes que han estat preparats per accedir a la universitat, és a dir, l'escola és “una correa de transmisión de las necesidades del camino hacía la universidad” on simplement es limita els continguts de l'aprenentatge a coneixements teòrics. Però poc a poc es fan lloc les competències “aquello que caracteriza a una persona capaz de realizar un tarea concreta de forma eficiente”. Les competències són la solució, la superació del caràcter propedèutic i selectiu de l'escola i es basa en el desenvolupament personal, interpersonal, social i professional d'una persona. Amb això es pretén recuperar la tradició del segle XX com diu Montaigne “formar cabezas bien hechas, no cabezas bien llenas”. Aquestes competències tenen tres nivells: transformar contingut tradicional a competències, cobrir les necessitats de una formació professionalitzadora i ensenyar orientant a una formació integral. Com exemple, no és el mateix saber llengua o tenir competències lingüístiques, és a dir, tenir coneixements d'una llengua no implica que sapiguem utilitzar-la.
Hi ha un autentic debat que el llibre explica molt bé, l'escola instrueix o educa? Com he dit anteriorment abans l'escola finalitzava amb l'acumulació massiva de coneixements per superar nivells seleccionant els millors alumnes, però de veritat aquesta es la finalitat de l'educació? Avui dia l'escola no vol ser un element instructor sinó educador, és a dir, que les competències siguin aquelles que pretenguin garantir un desenvolupament de les capacitats relacionades amb els valors i principis ètics fonamentals garantint també uns coneixements. Els governs ara es veuen obligats a prendre mesures per cobrir la finalitat de l'educació, una combinació de diferents tipus d'educació (formal, no formal i informal) per arribar a una formació integral continua de la persona. Però l'escola no es el millor medi per aquesta finalitat però si es la que millor preparada esta per això. Si es pretén formar a l'alumne en totes les seues capacitats l'escola i la família es complementen per treure el millor profit de la persona, és a dir, l'escola ha d'adoptar les necessitats per garantir allò que la societat demana i la família garantir arribar allà on l'escola no poc arribar.

A més Delorg al seu llibre la educación encierra un tesoro dels quatre pilars bàsics d'educar que són aprendre a conèixer( combinar una cultura general i saber aprofundir en ella), aprendre a fer (capacitat per afrontar situacions i treballar en equip), aprendre a viure junts (respectar als altres, comprensió mútua i de l'altre i pau per a tots) i aprendre a ser (capacitat d'autonomia, de judici i de responsabilitat personal). Com deien Zabala i Arnau l'educació ha de desenvolupar la formació integral de la persona mitjançant les competències.

És necessari saber, una persona ha de tenir voluntat per aprendre coneixements però també a la mateixa alçada ha de poder aplicar tot allò aprés d'una manera correcta, adequada i respectant a la resta de persones. Hauríem de poder trobar-li sentit en la vida quotidiana a tot allò que anam aprenem des de petits, és a dir, no omplir el cap a milers de conceptes que no farem servir en el dia a dia i que només ens serviran per passar de curs i poder accedir a la universitat. En definitiva ens tendríem que tenir més en compte les competències a l'hora d'ensenyar a una persona des de petita.

Sin título
Autor: Matt Kowal
Un lleó no és únicament un mamífer que viu a la selva i s'alimenta dels animals que ell caça. Sinó que és un animal que rugeix, que te una melena molt peluda al voltant de la cara i és molt gros. Amb activitats creatives  i tenint en compte les competencies els nens aprenen molt que aprenent-se els continguts de memòria.   


Les compentencies són una nova visió de l'educació com a formació de la persona per a la vida.